La revolució haitiana va ser molt important, però no es té gaire en compte per una raó òbvia; els protagonistes no eren europeus ni blanquets. Va ser la precursora dels processos d’independència d’Abya Yala, i si la comparem amb la independència dels EUA o amb la Revolució Francesa, va tenir una motivació molt més igualitària i justa que aquestes. A “Toussaint Louverture”, encara que el títol ens pugui indicar que estem davant d’una biografia, Aimé Césaire ens explica amb tot luxe de detalls i fonts, com es va produir el procés històric i quina concatenació de factors van conduir al fet que la revolució culminés.

És cert que personalitza molt i fa a la revolució molt deutora de l’excepcional personatge, fins i tot en l’impacte del seu sacrifici, però també ens dona moltíssima informació envers la trama entre la minoria blanca colonial, l’imperi i les poblacions mulata i negre. Una trama de gran complexitat, que tot i que començaria fent ignició per raons semblants a les que van ocasionar la independència dels EU; el desig de lliure comerç dels colons blancs, després derivaria en una explosió dels oprimits (negres i mulats) contra l’imperi francès. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

He llegit darrerament tres llibres d’assaig ubicats en el context dels darrers 30 anys de França i he pogut confirmar la sospita del fet que es tracta d’un estat terrible. Jacques Rancière amb “Los 30 ingloriosos”, Houria Bouteldja “Patanes y bárbaros” i ara Fatima Ouassak amb “El Poder de las madres”. Ho ha estat en el passat i ho continua sent ara. No vull fer servir la paraula país, perquè és un terme que obre altres perspectives. Un estat colonial, racista i terrorista. Estic amanint aquesta exploració amb un llibre de la Comuna de París i un altre de la revolució haitiana en el context de la Revolució Francesa. Potser el rastre de la maldat s’inicia amb Carlemany, seria interessant explorar-ho. Li faci mal a qui li faci mal, és la crua realitat. Com es pot viure sota estructures de poder semblants i no adonar-se’n no ho sé. És una pregunta que em faig a mi mateixa en relació amb Espanya, però també una Catalunya que pogués tenir estat.

La situació que exposa Fàtima Ouassak és la de la marginació i repressió que pateixen els joves, les nenes i els nens de famílies racialitzades a les escoles públiques franceses, però es tracta d’una situació que es replica de forma molt semblant a Catalunya, i tot i que és una política institucional dissenyada des de dalt, part del professorat hi participa amb entusiasme. Hi ha un supremacisme que infecta fins i tot a gent que es creu d’esquerres, que es fonamenta en el culturalisme i la islamofòbia. Per a la gent honesta i amb desig de créixer en el bon sentit de la paraula els recomano que aprofundeixin en les problemàtiques del culturalisme i la islamofòbia. Són les noves versions d’un racisme que ha depurat el biologicisme per adaptar-se al discurs racional actual. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

La prosa és molt lírica i té moments de molta profunditat. Cada personatge està molt ben perfilat i m’agrada molt la idea que dins dels pensaments desmanegats o extremadament místics de la majoria dels personatges la Nicole sempre faci el contrapunt i ens mantingui a fora, per poder continuar observant la magnitud de la necessitat de desconnexió o d’una altra connexió desconeguda.

La desconnexió a més a més està molt ben contextualitzada dins d’una situació de caos social i de violència; la que viu l’Equador com a conseqüència del narco terrorisme, que segons la novel·la ja és considerat com una institució estable, amb els seus crims indiscriminats i horribles que es fan visibles arreu i davant tothom. Els protagonistes estan traumatitzats i fugen de la realitat amb l’expectativa del fet que qualsevol altra cosa serà millor que no el que viuen. El paper de la Nicole és estrany perquè vol recuperar una normalitat que no té res de normalitat, però es justifica pel seu enamorament amb la Noa. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

“Vivir la fuerza” és un llibre excepcional. El treball d’investigació fet per l’autor és colossal, i no ho dic per raspallar-lo, sinó perquè realment la feina d’arxius, de terreny, d’anàlisi de les fonts sorprèn pel detall i la exhaustivitat. A banda també s’agraeix l’esforç d’honestedat que d’alguna manera segueix la ètica del pensament i raonament de la mateixa Simone Weil.

Encara que no puguem tenir la resposta hi ha preguntes formulades en l’acció de Weil, dins del context de la columna Durruti a Aragó, que estan molt ben exposades. Si llegir “La Ilíada, el poema de la força” ja és un bany de reflexió d’una profunditat vertiginosa, llegir “Vivir la fuerza” és enriquir aquest pensament amb el rastre de les vivències directes de l’autora. Per a mi, que el sentit de la violència revolucionària sempre ha estat una incògnita i una font de dubtes, poder combinar les reflexions de Weil amb la seva pròpia experiència és un regal. Un regal trist però necessari. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Pensar en mons futurs és interessant i estimulant, tot i que també admeto que és angoixant. Per descomptat em refereixo a mons futurs millors, en els quals la disharmonia en la qual vivim es resolgui. El que passa és que malgrat tot, fer-ho no impedeix que el nostre cap explori lliurement mons futurs pitjors, sobretot tenint en compte la deriva del present.

Donna Haraway, a “Seguir con el problema” com a conclusió del llibre en el qual prèviament ens ha introduït a una sèrie de plantejaments filosòfics relacionats amb propostes possibles per a resoldre la crisi de l’antropocé-capitalocé-plantaciocé, ens ofereix la ficció especulativa de Camille en les seves cinc etapes i els seus nens del compost. Camille; ésser humà però cíborg, connectat mitjançant enginyeria genètica amb altres espècies, amb un propòsit de relació amb el món totalment nova, en simbiosi amb animals vulnerables, capaç de ser-amb, abocat a la diversitat. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

El perquè la lluita de classes és fragmentada pel capitalisme colonial d’una forma tan eficaç és un tema que m’obsessiona molt, perquè a més a més està relacionat amb la deriva ultradretana i racista que pateix una part de la classe treballadora avui. Encara que les seves propostes finals no m’acabin de seduir del tot, sobretot pel que fa a de recuperar l’estat nació com a eina intermèdia d’alliberament, el llibre “Patanes y Bárbaros” d’Houria Bouteldja és excel·lent per internar-se en les contradiccions traïdores de l’esquerra blanca europea. Traïció, no només als desheretats de la terra, sinó traïció a qualsevol acció realment transformadora.

L’anàlisi de Bouteldja és molt acurat. Remou i troba moltes explicacions en la genealogia colonial i genocida de l’estat francès, incidint sobretot en l’esquerra liderada durant el segle XX pel PCF, CGT i els socialdemòcrates. Espanya té molts components quantitativament i qualitativament diferents, però crec que hi ha conclusions i propostes al llibre que poden ser útils, traslladables a les nostres terres. Som un país que va perdre dues vegades la guerra; una contra el nazi-feixisme de Franco, Hitler i Mussolini, l’altre contra l’Europa que va mantenir el franquisme a Espanya. La nostra història no és la mateixa, però hi ha traïcions de classe que són similars, i components derivats de l’impacte del capitalisme absolut que també. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Ara diuen que l’espiritualitat creix entre la gent. A l’esquerra hi ha gent que s’ho pren malament i en certa manera resulta lògic. El capitalisme colonial ha envernissat tant bé de racionalitat els seus ídols que la gent blanca no els percep com a tals, de manera que fins i tot hi ha gent d’esquerres que encara creu que al capitalisme només se’l pot combatre amb una racionalitat fonamentada en el materialisme empíric. No poden captar que viuen sotmesos a una religió idòlatra i que aquesta religió només es pot combatre amb espiritualitat. S’escandalitzen quan la gent busca sortides a un pensament que ja fa temps que ha arribat a un cul-de-sac.

Independentment de què pugui haver-hi espiritualitats falses, mercantils, monetitzades, dirigides a una salvació egocèntrica estúpida i que al capdavall no contribueixen a destruir els ídols del capitalisme colonial, sinó que els reforcen, n’hi ha moltes que tenen potencial transformador. Sobretot aquelles que responen al bé i al mal de forma col·lectiva, es preocupen pel benestar comú, pel benestar d’éssers humans i no humans, i ronden els nusos metafísics, que poden ser, per exemple, del caire del materialisme sensible del qual parla Viveiros de Castro quan es refereix a l’animisme amerindi; un materialisme que dona vida a la subjectivitat i a una pluralitat de mons. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

– Reflexions al voltant de “Los treinta ingloriosos” de Jacques Rancière –

Hi ha llibres que no és que t’obrin els ulls, però sí que et fan una cirurgia que t’arregla definitivament certes cataractes. Darrerament, n’estic llegint alguns d’aquests i m’estan impressionant. Un d’ells és “Los treinta ingloriosos” de Jacques Rancière. Quan contemplem el sistema en el qual vivim hi ha força coses que ballen, desquadren i no sabem com organitzar-les. El poder és llest i sap com enganyar-nos de formes molt subtils; té totes les eines de desinformació a l’abast. Per exemple fa dècades que sabem que l’esquerra no funciona a Europa, però ens costa fer el pas i dir que senzillament l’esquerra parlamentària no existeix i que hi ha molts partits que s’autodenominen d’esquerra i són titelles del capitalisme absolutista que ens toca viure. Esgrimeixen un cert esquerranisme a tall de màrqueting, per tal d’arrossegar clientela. Rancière explica molt bé aquest problema i l’explica amb un detall exhaustiu a comptes de la suposada esquerra francesa.

Els mitjans de comunicació i els seus predicadors, sobretot a Catalunya tots els que s’imprimeixen en paper diàriament, sovint acusen l’esquerra de no enfrontar-se als problemes que la ultradreta encara amb valentia. Ho fan amb editorials sibil·lines o amb els opinòlegs columnistes que escriuen repetitivament els seus pamflets a tort i a dret. Llegim articles contra o a favor de la immigració, la immigració és un tema candent als mitjans, i els diaris (La Vanguardia, Ara, Periódico, etc.) ens intenten fer creure que aborden el “problemes” de forma moderada i que volen trobar el punt mitjà. Critiquen una esquerra inexistent de no preocupar-se prou dels “problemes importants” i mantenen cada dia en primeres pàgines l’agenda ultradretana envernissant-la de moderació. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

— L’escàndol del desnonament del B9 —

Com sabeu o hauríeu de saber la situació dels desnonats de l’Institut B9 és terrible. Entrat l’hivern dormen en carpes a sota el pont de l’autopista C31 sense cap suport institucional previst. L’Ajuntament de Badalona en una acció absolutament despietada i repugnant els ha fotut al carrer sense opcions habitacionals i la Generalitat encara s’està pensant que fer o sí fer alguna cosa al respecte. El cas és que no és una pura qüestió de racisme, que també, sinó una qüestió de lluita de classes clara que vol ser disfressada amb temes fronterers. Hem de ser conscients que en aquest món global refugiar-se en les fronteres fa temps que és una estupidesa i un error greu. Situem-nos;

El negoci de la ferralla és gestionat a l’àrea metropolitana per empreses privades locals que fan negoci amb la seva recol·lecció, i per a recol·lectar-la usen a persones migrants sense contracte que treballen pel seu compte sense cap mena de cobertura social, i se’ls hi paga una merda. Evidentment, no es poden permetre un habitatge digne, al marge que la nostra societat racista no els hi facilitaria llogar-la, i dormen en llocs abandonats sense ús per sobreviure. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Maleïts boomers!

Posted: Desembre 16, 2025 in Llibres, Opinions
Etiquetes: , ,

NO PERDIS EL TEMPS LLEGIN-LO

Sabem que el capitalisme colonial utilitza múltiples falques per a dividir a les classes oprimides; racisme, nacionalisme, gènere, sexualitat, etc. Darrerament, s’ha posat de moda l’edatisme com a eina per fer perdre peu, d’una manera xusca, el dret a la jubilació i alguna gent jove pica a l’am en perjudici d’ells mateixos. Ara es promociona l’enfrontament generacional. Sobretot entre generacions més joves i boomers, i llegint alguns escrits m’he inspirat una mica i he volgut dir la meva. Cal advertir que jo pertanyo a la generació boomer.

Vaig trobar una contraportada a La Vanguardia que promocionava un llibre publicat per Analia Plaza que duu el títol de “Vida cañón”. Després han aparegut articles successius de línia pro-boomer o anti-boomer, però la veritat és que tampoc me’ls he pres massa seriosament. En qualsevol cas vaig llegir l’entrevista a l’autora i el principi del llibre.

Pensant que és un llibre publicat per Planeta i que el que he llegit apunta maneres, cal pensar que és un libel antipensions, és a dir una eina propagandística per combatre el dret que tenim la gent treballadora a cobrar la pensió de jubilació que ens toca i que hem cotitzat, perquè no oblideu que boomers o no boomers, els rics tindran la seva pensió de jubilació assegurada d’una manera o altra. Llegeix la resta d’aquesta entrada »