Aquesta seqüela és diu Wildflo, i vé del terme “wild floriponding” que es una pràctica encara no monetitzada, consistent en comptemplar floretes salvatges. La practico des de fa més de 15 anys i se m’ha acudit fer un recull d’imatges. Quan la flor sigui del moment us avisaré, però també pot ser del meu àlbum fotogràfic de floretes, cas en el qual també us ho diré. Avui us presento a les cinc anèmones (herba fetgera/ anemona hepàtica). Son d’ara! Ja fa dies que han sortit. (1/ 4 de març de 2026)
Arribo al gual dels cabirols i el riu baixa molt ple. Baixo a la llera i intento creuar, però no m’atreveixo. Hi ha punts en els quals les botes katiuskes em quedarien cobertes i a més a més no veig bé el fons. Hi ha un arbre preciós a l’illa dels salzes i volia donar-li una ullada. Està florit, pot ser un prunyoner o alguna rosàcia. Les seves floretes blanques petites són nombroses i enmig de la verdor i amb l’aigua argentada de fons exposa una imatge metafísica. He de desistir. Avui no podré accedir a aquest arbre tan atractiu.
Dic de l’aigua que és argentada, però en realitat no és un color tan simple. És un color lluminós, de vegades metàl·lic, en el qual també traspua bromera, densitat, turbulència i uns pics de verdor. Tenim la mania d’argentar-ho tot i la natura ofereix colors impossibles de definir amb certesa. Si amb aquests colors se’n pogués fer una joia seria infinitament més bella que qualsevol de plata. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
No és primavera encara, però quasi. Les violes i les gatasses fan la seva aparició per les proximitats del riu. La verdor és aclaparadora i els seus esquitxos grocs, blancs i violetes decoren amb subtilitat l’escenari. El riu va pletòric i el corrent va carregat d’energia. L’aigua és clara i m’atrapa els ulls. Quan creu-ho el gual de la vinya de l’Onclo no puc evitar plorar. És una barreja d’emocions estranya. Com la d’una presència divina i al mateix temps una sensació de pèrdua. El meu cos entén que és nació i no puc evitar estremir-me. Els llocs màgics no només porten senyals (ayes), també mostren la veritable nació. La nació sense jerarquies ni patriarques, la nació de tothom; arbres, peixos, aigua, molses, flors, ocells. Una nació que hi és, però que nosaltres hem perdut.
La nació no té fronteres, és la terra en la seva màxima expressió. No té propietat privada, té éssers extremadament diversos que hi pertanyen i hi viuen conjuntament. S’ajuden per a la vida i per a la mort. La nació no té monuments ni idòlatres. A la nació s’hi pertany i se l’estima. No és només una llengua, ni de bon tros. La llengua possibilita dir quan rica és la nació. La llengua és diversa i s’amolla a la nació, no a l’inrevés. Tampoc la llengua és un ídol de la nació, és un instrument per copsar-la amb els nostres cors. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
La revolució haitiana va ser molt important, però no es té gaire en compte per una raó òbvia; els protagonistes no eren europeus ni blanquets. Va ser la precursora dels processos d’independència d’Abya Yala, i si la comparem amb la independència dels EUA o amb la Revolució Francesa, va tenir una motivació molt més igualitària i justa que aquestes. A “Toussaint Louverture”, encara que el títol ens pugui indicar que estem davant d’una biografia, Aimé Césaire ens explica amb tot luxe de detalls i fonts, com es va produir el procés històric i quina concatenació de factors van conduir al fet que la revolució culminés.
És cert que personalitza molt i fa a la revolució molt deutora de l’excepcional personatge, fins i tot en l’impacte del seu sacrifici, però també ens dona moltíssima informació envers la trama entre la minoria blanca colonial, l’imperi i les poblacions mulata i negre. Una trama de gran complexitat, que tot i que començaria fent ignició per raons semblants a les que van ocasionar la independència dels EU; el desig de lliure comerç dels colons blancs, després derivaria en una explosió dels oprimits (negres i mulats) contra l’imperi francès. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
He llegit darrerament tres llibres d’assaig ubicats en el context dels darrers 30 anys de França i he pogut confirmar la sospita del fet que es tracta d’un estat terrible. Jacques Rancière amb “Los 30 ingloriosos”, Houria Bouteldja “Patanes y bárbaros” i ara Fatima Ouassak amb “El Poder de las madres”. Ho ha estat en el passat i ho continua sent ara. No vull fer servir la paraula país, perquè és un terme que obre altres perspectives. Un estat colonial, racista i terrorista. Estic amanint aquesta exploració amb un llibre de la Comuna de París i un altre de la revolució haitiana en el context de la Revolució Francesa. Potser el rastre de la maldat s’inicia amb Carlemany, seria interessant explorar-ho. Li faci mal a qui li faci mal, és la crua realitat. Com es pot viure sota estructures de poder semblants i no adonar-se’n no ho sé. És una pregunta que em faig a mi mateixa en relació amb Espanya, però també una Catalunya que pogués tenir estat.
La situació que exposa Fàtima Ouassak és la de la marginació i repressió que pateixen els joves, les nenes i els nens de famílies racialitzades a les escoles públiques franceses, però es tracta d’una situació que es replica de forma molt semblant a Catalunya, i tot i que és una política institucional dissenyada des de dalt, part del professorat hi participa amb entusiasme. Hi ha un supremacisme que infecta fins i tot a gent que es creu d’esquerres, que es fonamenta en el culturalisme i la islamofòbia. Per a la gent honesta i amb desig de créixer en el bon sentit de la paraula els recomano que aprofundeixin en les problemàtiques del culturalisme i la islamofòbia. Són les noves versions d’un racisme que ha depurat el biologicisme per adaptar-se al discurs racional actual. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
La prosa és molt lírica i té moments de molta profunditat. Cada personatge està molt ben perfilat i m’agrada molt la idea que dins dels pensaments desmanegats o extremadament místics de la majoria dels personatges la Nicole sempre faci el contrapunt i ens mantingui a fora, per poder continuar observant la magnitud de la necessitat de desconnexió o d’una altra connexió desconeguda.
La desconnexió a més a més està molt ben contextualitzada dins d’una situació de caos social i de violència; la que viu l’Equador com a conseqüència del narco terrorisme, que segons la novel·la ja és considerat com una institució estable, amb els seus crims indiscriminats i horribles que es fan visibles arreu i davant tothom. Els protagonistes estan traumatitzats i fugen de la realitat amb l’expectativa del fet que qualsevol altra cosa serà millor que no el que viuen. El paper de la Nicole és estrany perquè vol recuperar una normalitat que no té res de normalitat, però es justifica pel seu enamorament amb la Noa. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
“Vivir la fuerza” és un llibre excepcional. El treball d’investigació fet per l’autor és colossal, i no ho dic per raspallar-lo, sinó perquè realment la feina d’arxius, de terreny, d’anàlisi de les fonts sorprèn pel detall i la exhaustivitat. A banda també s’agraeix l’esforç d’honestedat que d’alguna manera segueix la ètica del pensament i raonament de la mateixa Simone Weil.
Encara que no puguem tenir la resposta hi ha preguntes formulades en l’acció de Weil, dins del context de la columna Durruti a Aragó, que estan molt ben exposades. Si llegir “La Ilíada, el poema de la força” ja és un bany de reflexió d’una profunditat vertiginosa, llegir “Vivir la fuerza” és enriquir aquest pensament amb el rastre de les vivències directes de l’autora. Per a mi, que el sentit de la violència revolucionària sempre ha estat una incògnita i una font de dubtes, poder combinar les reflexions de Weil amb la seva pròpia experiència és un regal. Un regal trist però necessari. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
Pensar en mons futurs és interessant i estimulant, tot i que també admeto que és angoixant. Per descomptat em refereixo a mons futurs millors, en els quals la disharmonia en la qual vivim es resolgui. El que passa és que malgrat tot, fer-ho no impedeix que el nostre cap explori lliurement mons futurs pitjors, sobretot tenint en compte la deriva del present.
Donna Haraway, a “Seguir con el problema” com a conclusió del llibre en el qual prèviament ens ha introduït a una sèrie de plantejaments filosòfics relacionats amb propostes possibles per a resoldre la crisi de l’antropocé-capitalocé-plantaciocé, ens ofereix la ficció especulativa de Camille en les seves cinc etapes i els seus nens del compost. Camille; ésser humà però cíborg, connectat mitjançant enginyeria genètica amb altres espècies, amb un propòsit de relació amb el món totalment nova, en simbiosi amb animals vulnerables, capaç de ser-amb, abocat a la diversitat. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
El perquè la lluita de classes és fragmentada pel capitalisme colonial d’una forma tan eficaç és un tema que m’obsessiona molt, perquè a més a més està relacionat amb la deriva ultradretana i racista que pateix una part de la classe treballadora avui. Encara que les seves propostes finals no m’acabin de seduir del tot, sobretot pel que fa a de recuperar l’estat nació com a eina intermèdia d’alliberament, el llibre “Patanes y Bárbaros” d’Houria Bouteldja és excel·lent per internar-se en les contradiccions traïdores de l’esquerra blanca europea. Traïció, no només als desheretats de la terra, sinó traïció a qualsevol acció realment transformadora.
L’anàlisi de Bouteldja és molt acurat. Remou i troba moltes explicacions en la genealogia colonial i genocida de l’estat francès, incidint sobretot en l’esquerra liderada durant el segle XX pel PCF, CGT i els socialdemòcrates. Espanya té molts components quantitativament i qualitativament diferents, però crec que hi ha conclusions i propostes al llibre que poden ser útils, traslladables a les nostres terres. Som un país que va perdre dues vegades la guerra; una contra el nazi-feixisme de Franco, Hitler i Mussolini, l’altre contra l’Europa que va mantenir el franquisme a Espanya. La nostra història no és la mateixa, però hi ha traïcions de classe que són similars, i components derivats de l’impacte del capitalisme absolut que també. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
Ara diuen que l’espiritualitat creix entre la gent. A l’esquerra hi ha gent que s’ho pren malament i en certa manera resulta lògic. El capitalisme colonial ha envernissat tant bé de racionalitat els seus ídols que la gent blanca no els percep com a tals, de manera que fins i tot hi ha gent d’esquerres que encara creu que al capitalisme només se’l pot combatre amb una racionalitat fonamentada en el materialisme empíric. No poden captar que viuen sotmesos a una religió idòlatra i que aquesta religió només es pot combatre amb espiritualitat. S’escandalitzen quan la gent busca sortides a un pensament que ja fa temps que ha arribat a un cul-de-sac.
Independentment de què pugui haver-hi espiritualitats falses, mercantils, monetitzades, dirigides a una salvació egocèntrica estúpida i que al capdavall no contribueixen a destruir els ídols del capitalisme colonial, sinó que els reforcen, n’hi ha moltes que tenen potencial transformador. Sobretot aquelles que responen al bé i al mal de forma col·lectiva, es preocupen pel benestar comú, pel benestar d’éssers humans i no humans, i ronden els nusos metafísics, que poden ser, per exemple, del caire del materialisme sensible del qual parla Viveiros de Castro quan es refereix a l’animisme amerindi; un materialisme que dona vida a la subjectivitat i a una pluralitat de mons. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
Incivilitzada 